Resum: Una nova literatura per als nous lectors, de Teresa Colomer

        Com a educadors hem de conéixer un nombre significatiu de llibres de literatura infantil i juvenil i triar-los basant-nos en la seua qualitat literària per a poder orientar a l'alumnat en la seua educació literària. Haurem d'incloure en aquesta selecció tant obres clàssiques com actuals, i per a ajudar-nos en la tasca, Colomer ens resumeix hàbilment l'ocorregut des de mitjan del segle passat.

         El primer que hem de comprendre és el notable augment d'obres publicades des de la segona guerra mundial, així com el canvi que es va produir en els valors que havien de transmetre (van pasar d'aïllar als joves de la realitat a parlar-los de llibertat, solidaritat, etc.). Els canvis de la dècada dels seixanta van donar forma a un nou tipus de literatura infantil, que va prendre forma durant la dècada dels setanta. En les obres les famílies ja no eren prototípiques, sinó que s'acostaven a la realitat social de l'època, abandonant la simplicitat anterior. A més, van ampliar les temàtiques, oferint visions més profundes de les relacions i els conflictes humans i ajudant als lectors a entendre que el conflicte és part de la vida. Els protagonistes de les obres ja no se sotmetien a les normes establides, en molts casos les ignoraven i gaudien de la seua llibertat (Momo o Pippi Lanstrund en són bons exemples), mentre lluitaven contra els prejudicis i la discriminació.

         Aquests canvis també van portar canvis en els esquemes narratius, que fins aquell moment seguien un esquema molt predictible. D'una banda, la il·lustració va deixar de ser un reflex literal del text i va començar a prendre part activa en la narració, duplicant el canal del relat i convertint-se en un recurs molt important. D'altra banda, es va introduir el joc literari en el propi text (Rodari, Wolfe,…), donant peu a jocs de paraules, finals múltiples, etc.

          Tot això (nous temes i major experimentació creativa) va donar una nova forma a les obres. En primer lloc es va intentar que el lector s'identificara amb els arguments i personatges acostant-los a la seua realitat (¡Julieta, estate quieta!, Cuando Hitler robó el conejo rosa, Konrad, el nen que va sortir d´una llauna,..), centrant-se en molts casos en els conflictes de l'ésser humà: feminisme, homosexualitat, ecologia,… En altres casos va augmentar la duresa amb què es contava la realitat social, parlant de la marginació o la violència social.

          Malgrat les noves temàtiques, quasi totes les obres continuaven partint d'un context familiar i se centraven en els conflictes de les relacions dins de la família (C. Noestlinger: Piruleta, El meu amic Lucky-live,…). En les obres apareixien no sols infants o joves, també hi havia ancians, dones o altres personatges amb els quals el lector podia connectar per tindre experiències que els eren pròximes, sent moltes vegades el narrador el propi protagonista parlant en tercera persona o directament en forma de diari, cartes, etc. I per primera vegada, els conflictes no es resolien al final i acabava tot bé, apareixent moltes obres amb finals oberts, ambigus o sense eixida. És important assenyalar que quasi totes les obres que arribaven al país i es traduïen en aqueix moment venien de països centreeuropeus i nòrdics, que descrivien una realitat social molt diferent a la nostra, encara que amb el temps les diferències van anar desapareixent. La producció nacional va començar en la dècada dels huitanta. Van aparéixer moltes col·leccions destinades a ajudar al lector infantil ( malsons, vergonya,…) però amb famílies modèliques i un tractament bastant artificial en comparació amb les obres estrangeres. No hem d'oblidar (sobretot pel seu gran nombre) les obres centrades en el procés de maduració del protagonista, que tocaven molts temes i que malgrat ser de poca qualitat literària en general van obrir el camí a la literatura juvenil actual.

          En segon lloc, aquets canvis van permetre utilitzar l'humor no sols en si mateix, també com a mitjà per a tractar temes conflictius, publicant-se molts títols que hui dia es consideren clàssics de l'humor infantil. D'una banda, es va ampliar la permissibilitat als xiquets i xiquetes, centrant-se en les relacions entre els protagonistes i els adults (¡Secame los platos!, Donde viven los monstruos) i per un altre es va utilitzar l'humor per a criticar les accions i valors dels adults des del punt de vista dels xiquets (El petit Nicolàs).

          En els huitanta l'humor va ajudar a plantejar arguments sobre sentiments de por i d'inseguretat, utilitzant personatges de terror clàssics (El petit vampir) per a tractar-los o lliscant-se entre l'humor i el terror com a R. Dalh. En conjunt els adults i els xiquets deixen de ser bons i dolents absoluts i mostren contradiccions o són malvats sense excuses (com en Les bruixes de Dalh).

          Finalment, apareix l'absurd que permet unir realitat i fantasia (Otto, el rinoceronte) i tractar temes de “mal gust” com els pèls, els nassos,… La gran qualitat de les obres d'humor traduïdes quasi no té correlació amb les nacionals, sent els il·lustradors els que més s'acosten al nou ús de l'humor.

          Els canvis en les construccions narratives van permetre trencar les convencions de la literatura infantil tradicional. Les novetats més significatives van ser la desaparició de la frontera entre màgia i realitat (Mi abuelo es pirata, ¿Quién llora?) que obliga el lector a acceptar múltiples realitats i paradoxes i el joc que s'estableix entre autor i lector. Per a aconseguir que al lector li resulte creïble la seua història, en molts casos s'opta per fer-li partícip de les regles de la narrativa, convertint-lo en còmplice en els anomenats “llibres de participació”. Les eines utilitzades es poden resumir en:

-           Una relació explícita entre autor i lector: La historia interminable, La guía fantástica.

-          Desdoblegant al receptor posant al lector al nivell de l'autor i així distanciant-lo del relat: Los osos de Ni-se-sabe.

-          Experimentant amb la versemblança de diferents narratives (veus que comenten la acció en el mateix llibre per exemple) el que dona més control al lector.

     Aquesta invitació a jugar en la construcció de la narrativa va adoptar moltes formes, des de les múltiples maneres d'acabar una història com en Molts contes per a jugar de G. Rodari, o els llibres on el lector és l'heroi (Tria la teua aventura,..). Totes aquestes obres es caracteritzen per un aparent desordre narratiu totalment calculat amb descripcions breus i continus colps de sorpresa per a mantindre la tensió. Dins d'aquest camp apareixen moltes obres en les quals el lector ha de descobrir alguna cosa amb ajuda del mateix llibre, buscant detalls ocults, desplegant o movent parts, mirant-ho a la llum,… com en Las aventuras de la “Mano negra”.

     Un dels recursos utilitzats és recórrer a les obres clàssiques tant en referències (directes o dels seus recursos narratius), com reinterpretant-los: Nou pinotxo de C. Noestlinger, La Caputxeta roja de S. Moon o Viatges d´Anno de M. Anno. D'aquesta manera aconsegueixen una nova lectura més crítica, humorística i desmitificadora. L'únic requisit és identificar les referències, per la qual cosa d'una banda hauran de ser concretes i permetre diverses lectures (fins i tot per adults) i per altra banda, fer referències i incloure referències culturals actuals accessibles al lector (dels mitjans audiovisuals i els articles de consum per exemple). Un bon exemple de tot això és El manual de la bruixa.

     En conclusió, actualment ens trobem amb una literatura infantil i juvenil més variada que mai, el que provoca una major dificultat de lectura ja que no segueixen els patrons narratius tradicionals. Per tant, cal evitar classificar els llibres segons esquemes clàssics i ser conscients de la necessitat de desenvolupar la competència literària de l'alumnat, ajudant-lo a resoldre problemes com la connexió entre il·lustracions i el text, la reconstrucció mental de la narració, acceptar l'ambigüitat del text, etc.

     Per tant, els docents hauran de seleccionar acuradament les lectures depenent del seu propòsit, els temes plantejats, la complexitat dels personatges, les referències necessàries per a la seua comprensió, etc. Per a això, serà necessari que els docents lligen molt, per a conéixer de primera mà les obres i així poder recuperar-les quan siga necessari, sent conscients que la literatura infantil i juvenil és una finestra al món i a un mateix i que per tant és una font d'experiències única per als seus lectors.